La Conquista del Desierto (I)

Des dels inicis de la colonització del Nou Món les relacions entre la societat hispano-criolla i les societats indígenes eren intenses i diverses, especialment en l'anomenat món fronterer. A finals dels segle XVIII s'havia establert un sistema regular de comerç funcional, teixint xarxes basades amb la complementarietat econòmica entre els dos sistemes productius.

Un d'aquests espais era l'anomenada frontera sud que en època del govern confederal de Rosas (1835 – 1852) deixava fora de control estatal part de les províncies de Buenos Aires, la totalitat de l'acutal província de La Pampa i les meitats sud de les províncies de San Luis i Mendoza. Aquestes terres estaven habitades per pobles caçadors i recol·lectors. El seu tronc principal, des del segle XVI, eren els mapuchés (també anomenats araucanos) que seran considerats no aptes per a ser assimilats com a peons o jornalers. Els contactes comercials van anar acompanyats de transformacions socioculturals a l'interior de la societat indígena i, aquestes, s'acceleren amb la política d'ocupació de terres implementada des de l'Estat argentí cap a mitjans del segle XIX. Els grups d'indígenes pampeans experimentaran una creixent militarització (diferenciació social), una concentració de riqueses i un enfortiment de caps i cacis. Es genera una competència entre els dos mons pel control de les terres pampeanes. Serà en aquesta època on apareix per primer cop la formulació clara de la tesis de l' enemic interior per a justificar l'intervenció directa de les forces armades en el desenvolupament polític i econòmic del país. En la “Conquista del Desierto” és on s'origina la tradició que transforma l'oponent polític i social en un cos estrany a estripar d'una societat suposadament harmònica; en un enemic convencional amb el que legitimitzar el seu extermini, per afavorir el progrés nacional o defensar la integritat de l'ordre social.

Aquesta expansió territorial i extermini indígena té la seva màxima expressió en la campanya militar anomenada “Expedición al Desierto”. Aquesta va ser obra del ministre de Guerra, el general Roca i va gaudir del recolzament de tot el Parlament. La campanya es va desenvolupar de l'octubre de 1878 al juny de 1879. es va financiar amb la venta anticipada de part de les terres a ocupar, passant així 8.500.000 d'hectàries a mans de 381 persones.